dimecres, 22 d’abril de 2009

Sant Andreu en el corazón

Hacía más de un año que no competía. Seguramente demasiado tiempo. Y seguro que lo hice demasiado mal. Pero tenía ganas de reencontrarme con la competición y con los amigos y compañeros que hacía tiempo que no veía. Y verlos con un tablero entre nosotros.
Hacerlo en Sant Andreu ha sido especial. No visitaba la ciudad desde que era pequeño e iba con la familia a pasar los fines de semana al lado del río. Y me ha gustado la ciudad: el ambiente y la vitalidad son fantásticos.
Sobre el torneo sólo podemos decir cosas buenas. Cuando alguien consigue convocar a casi cuarenta personas tiene algo especial. Y si pone su esfuerzo y su cariño todo va sobre ruedas. Así fue el campeonato. Y justo es reconocerlo a nuestros amigos de Sant Andreu. Muy bien por vosotros. Ojalá todos los campeonatos fueran como éste.
Fue una lástima, eso sí, no poder ver la duplicada. Pero sobre eso no vamos a hacer comentarios. Bueno, uno sí. En lo poco que yo pueda influir, voy a dejarme la piel para que todas las personas que acudan al Prat puedan estar en la sala de juego desde el primer al último minuto de la competición.

4 comentaris:

Belart ha dit...

Quin torneig és aquest en què no es pugui gaudir d'una final? Jo no ho entenc, mai ho he viscut i em sembla una falta de respecte vers els altres jugadors i vers el públic en general.
Em pregunto què és el que es pretén, encongir-se i regirar-se a mesura que el forat es va estrenyent, o bé obrir el divertimento i coneixement (compartir en diria jo) als altres?
La resposta és clara.
Si un dia em trobo en aquesta situació no sé com reaccionaré, però bé no... què s'han cregut alguns!!!

azeuxis ha dit...

Davant aquest tipus d´expressions als comentaris carregades d´ignorancia i mala fe, només em queda dir una dita castellana. "Manolete si no sabes pa que te metes?". A començament de temporada y davant de fets que van passar a torneigs es va decidir que cada organització lliurament tingues en compte la decisió dels finalistes de jugar a porta tancada quan la demanda fos majoritaria d´aquests. Fins ara és va respectar i només a dos torneigs els finalistes no van voler jugar a porta tancada. En cap torneig anterior ha hagut cap queixa, al contrari es pren com un divertiment la incertidumbre que es genera. Si un dia et trobes a una situació igual, com tot a la vida has de respectar les decisions i si no fos aixi, tens un greu problema de respecte i educació. Per cert es el segon cop que rep una critica davant d´una decisió o actuació personal, espero no sigui una practica comú del firmant del comentari.

azeuxis ha dit...

El nom que surt com a firmant no te res a veure, dona la casualitat que el club aquest fa servir el meu correu personal al seu blog i encara no s´ha fet el cambi. El firmant es Santiago Rosales.

Belart ha dit...

Estimat replicant,
Els esdeveniments són susceptibles de crítiques, igual que els comentaris, com el meu. Lluny d’entrar en polèmiques, no m’interessen, accepto ser un ignorant; de fet, als ignorants sempre ens queda aprendre de vosaltres, els mestres, només que, de vegades, detectem quan impartiu una mala lliçó, com crec que en aquest cas ho heu fet així, i ho dic des de la modèstia. Evidentment, aquí no hi ha cap element personal sinó que és el fruit d’una reflexió vers un acte ja finit, ja succeït.
De mala fe no en tinc, o potser la tinc tota, perquè no solc gastar-la. Simplement m’estava posant en la pell dels altres, no pas dels elitistes finalistes que, com a grans prohoms, priven del gaudi els qui gaudeixen del seu saber, del seu joc, doncs per això són els millors. Tot té un preu, els que perden l’eliminació, i els que guanyen jugar en l’ambient que sigui, sempre i quan sigui de respecte i, per què no, d’admiració. I si dius que ja ha passat en altres tornejos, el meu criteri segueix sent el mateix, no cal insistir-hi.
Has parlat de respecte, i d’educació. I tant que ho respecto, però he aprofitat l’oportunitat que em brinda l’amic Manuel en el “seu” blog per expressar el que em sembla molt malament. L’educació és un tema relatiu en el qual no hi penso entrar, perquè dono per fet que no hi ha cap mena d’animadversió en el to que has emprat...
I per últim, respectat Azeuxis, Manolete o Santi Rosales, no recordo haver fet crítica, ni bona ni dolenta, de cap altra cosa. No obstant, és possible perquè sóc despistat de mena i no m’interessa “a qui” sinó “a què”. No et pensis que faig cap seguiment, i no ho interpretis despectivament, de les vostres activitats, que segur deuen aplegar un gran i entès públic, el ressò del qual, però, no arriba a la porta de casa.
Atentament, l’anagramàtic Belart.